Exposició
"A POC A POC OBLIT"
Fotografies de
Manel Úbeda
Del 2 de juny
al 2 de juliol de 2011 |
|
|
|
| |
| Manel Úbeda
|
A POC A POC OBLIT
El lloc d'un altre ser. El lloc de les vides exànimes, de la pedra oferta en record dels noms. La llum hi escriu irreflexions: davant de la làpida, el mausoleu, l'estàtua, l'altar. Miralls opacs. I les flors moridores que malden per ser una ofrena eterna. L'ànima alada, immòbil. El temps, com l'oracle que no hi veu, s'ha assecat sota la mortalla.
Però el temps, precisament, al lloc on no hi ha temps, enforma la pedra perquè els noms tornin a la vida i se'n pugui tocar el cos; el temps que reneix i s'escola pels racons d'existir. Un temps que modela el moviment dels instants sense deixar-hi senyals, sense ferir l'eternitat d'un present que, com l'ocell que fa d'heura a l'espai, no vol ser una memòria gastada —la memòria amortallada pels poemes de l'oblit.
Josep Cornudella.
Maig del 2011 |
|
|
|
SALA 2
Després dels treballs fotoperiodístics de joventut, Manel Úbeda abandona la prosa descriptiva i explora l'espai natural i el retrat. Són els passos d'un fotògraf silenciós cap a un altre discurs visual: el d'una prosa poètica amb què vol revelar-nos, d'una manera subtil i delicada —ben senzilla—, sensacions i emocions (ho diu ell mateix; l’home no s’embranca en la complexitat innecessària de l’hipertext). Les imatges d'aleshores respiren amplitud i tenen un pols potent. Però, des de finals de la dècada del 1970 fins al tombant de segle, el text ubedià es desprèn del moviment i penetra en la quietud angoixant dels espais i les atmosferes inhabitats que comencen a desfer-se, que s'ofeguen, que s'apaguen just abans de l'últim batec. Les col·leccions del Tibidabo, els banys de Sant Sebastià, la plaça de les Arenes i el parc d'atraccions de Montjuïc (sempre Barcelona, la ciutat que sempre ha retratat en blanc i negre) en són la fina mortalla. Avui, A poc a poc oblit n'és una altra, de mortalla: la que embolca una poesia primordial.
Josep Cornudella.
Maig del 2011
|
|
| |
|
